Jaciment Arqueològic del Castellot
(Bolvir - Cerdanya)

El Castellot de Bolvir és el jaciment arqueològic més important de la Cerdanya i un dels pocs poblats ibèrics localitzats al Pirineu. Situat a la part més elevada de la Corona, al sud de Bolvir, sobre una terrassa natural que domina la plana cerdana, l’emplaçament ofereix unes condicions excepcionals de control del territori.

La història moderna del Castellot de Bolvir comença amb una descoberta fortuïta. Durant la dècada de 1980 es van localitzar fragments de ceràmica a la superfície del turó de la Corona, fet que va fer sospitar l’existència d’un antic assentament arqueològic. Les fonts especialitzades situen aquesta primera identificació en els anys vuitanta, mentre que altres estudis concreten que va ser l’any 1990 quan l’estudiós francès Claude Saurel, a partir de la recollida de materials antics en superfície, va plantejar formalment l’existència d’un jaciment arqueològic en aquest indret. La sospita es va confirmar poc després. L’any 1991, l’historiador Oriol Olesti i l’arqueòleg Oriol Mercadal hi van efectuar els primers sondejos arqueològics. Tanmateix, els treballs arqueològics extensius no començarien fins a l’any 2006, en el marc d’un projecte de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El valor del Castellot rau, sobretot, en la llarga continuïtat d’ocupació humana. Les investigacions arqueològiques han permès identificar diferents fases, des de les ocupacions anteriors a la formació del poblat ibèric fins a l’època medieval. Abans de l’oppidum ceretà ja hi havia una ocupació entre el Bronze final i la primera Edat del Ferro, documentada per estructures senzilles com sitges, cubetes, un petit forn i llars domèstiques.

La fase més significativa s’inicia a la primera meitat del segle IV aC, quan es configura un autèntic oppidum ceretà, és a dir, un assentament fortificat i estructurat urbanísticament. El poblat disposava de muralla, fossat i altres elements defensius, aprofitant també els forts desnivells naturals que protegien tres dels seus costats. Aquest sistema defensiu no tenia únicament una funció militar: la muralla constituïa també un element de prestigi i de representació de la comunitat.

A l’interior hi havia espais domèstics i comunitaris. Les excavacions han posat al descobert llars de foc, molins de mà, recipients ceràmics i sitges d’emmagatzematge, testimonis d’una comunitat que practicava l’agricultura i la ramaderia i que també desenvolupava activitats com la confecció de teixits i la metal·lúrgia. El conjunt permet imaginar un poblat viu i organitzat, amb una economia adaptada a les condicions de l’alta muntanya.

Durant els segles II i I aC, el poblat experimentà una transformació important amb la presència romana. Les fonts municipals identifiquen aquesta etapa com a iberoromana o republicana, en què es van introduir noves formes constructives sense desaparèixer completament les tradicions indígenes. En aquest moment es va construir una imponent entrada monumental, flanquejada per dues torres quadrangulars i un cos de guàrdia, que mostra la importància estratègica del lloc.

Aquest procés és especialment interessant perquè no es tracta d'una substitució immediata de la població local per una altra de romana, sinó d'un procés de contacte i transformació cultural. Un objecte com una arracada d’or del segle II aC, trobada en una gran casa d’aquesta fase, n’és un bon testimoni: mostra tant el prestigi social com la progressiva connexió d’aquest territori amb l’univers mediterrani i romà.

L’oppidum fou abandonat durant el tercer quart del segle I aC, després d’un període de transformacions relacionades amb la consolidació del domini romà a la regió.

El lloc, però, no va quedar definitivament abandonat. Després de diversos segles sense una ocupació significativa, el Castellot va tornar a ser utilitzat entre els segles X i XII, quan s’hi va establir un vilatge medieval fortificat.

Aquesta fase ha aportat una nova perspectiva sobre la història del jaciment. Les investigacions més recents han identificat un mur que envolta tot el perímetre i que podria correspondre a la muralla medieval, fet que permet interpretar aquesta ocupació com un assentament amb un caràcter defensiu molt més marcat del que s’havia considerat inicialment.

Així, el Castellot no és simplement un poblat ibèric abandonat, sinó un espai que va recuperar la seva funció estratègica durant l’edat mitjana. Finalment, l’assentament fou abandonat definitivament entre els segles XI i XII.

Un dels trets més interessants del Castellot és que la recerca arqueològica continua oberta. Fins ara només s’ha excavat aproximadament el 50% de la superfície total, de manera que encara queda una part important del jaciment per investigar. Aquesta circumstància fa que les interpretacions actuals no siguin definitives i que noves excavacions puguin modificar o completar el coneixement que tenim de les diferents etapes d’ocupació.

Als peus del jaciment es troba l’Espai Ceretània, que actua com a centre d’interpretació i difusió. El museu conserva i exposa materials recuperats durant les excavacions i explica les diferents fases històriques mitjançant plafons, vitrines, recursos interactius i audiovisuals. També permet entendre millor com era

• Si teniu imatges o més informació i ens ho voleu fer arribar, adjunteu-ho en un e-mail aquí